Description

Els solos i corals entonats per aquells afectats personalment per Txernòbil fan sentir una proximitat esgarrifosa a l’abast total del desastre de Txernòbil. La veu de l’esposa d’un bomber a qui se li va impedir visitar-lo perquè era una perillós objecte radioactiu. La veu confosa d’una grangera anciana que no comprèn per què ha d’abandonar el seu poble: «Per què marxar? Aquí s’hi està bé. Tot creix, tot floreix». El cor de veus dels soldats de la “patrulla de neteja”, a qui els ha costat anys entendre per què les noies no els volen fer l’amor. El començament i el final del llibre estan marcats pels monòlegs d’unes «veus humanes solitàries», les veus de dues dones que tingueren cura dels seus marits fins que aquests moriren d’enverinament per radiació, veient els cossos d’ells trencar-se literalment.

Aleksiévitx emfatitza —amb raó— que aquest no és pas un llibre sobre Txernòbil, sinó sobre les conseqüències de Txernòbil, sobre gent que viu en una nova realitat que encara no ha estat entesa. Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial. En aquest món hostil «tot sembla completament normal, el mal s’amaga rere una nova màscara, hom no pot veure’l, sentir-lo, tocar-lo o olorar-lo. Qualsevol cosa pot matar-te — l’aigua, el sòl, una poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure’l».